Racionalistes postcartesians

• Definició de substància segons:

1. Descartes: Descartes reconeixia dues substàncies autònomes: l'espiritual i la corporal.
2. Spinoza: Spinoza va superar el dualisme en les vies de la filosofia materialista. Considerant l'extensió i el pensament com a atributs d'una substància corporal única, l'estudiava com a causa de si mateixa.
3. Leibniz:  Quan Leibiniz parla de la percepció de les mònades no es refereix a percebre el món extern a la mònada, sinó a percebre el que està contingut en elles.

• Tipus de substància segons: 

1. Descartes: 

2. Spinoza: 

3. Leibniz: Per Leibniz hi ha una multitud de mònades, amb diferents graus de percepció de la realitat com un tot, cadascuna de les quals és com un univers diferent, això és, una perspectiva individual dels diferents punts de vista de cada monada.

• Concepte de Déu segons:

1. Descartes: La demostració de l'existència de la substància infinita (Déu) és essencial al pensament de Descartes. Tan essencial que constitueix un pas ineludible en la deducció que va des de l'autoconsciència de l'existència del subjecte (penso, per tant existeixo) a l'evidència de l'existència del món i les coses materials (substància extensa). Conscient de la importància d'establir fèrriament l'existència de Déu, Descartes va adaptar dos arguments habituals en l'època per explicar, no només la seva existència, sinó també la seva perfecció. Només mitjançant de la demostració de la perfecció divina pot traçar-se el pont que va des del subjecte fins el exterior a ell (la realitat, el món, la matèria).
2. Spinoza: La seva visió del món i de la fe s'aproxima en gran mesura al panteisme, és a dir, la idea que el sagrat és tota la natura en si.
3. Leibniz: Leibniz va tenir moltes oscil·lacions fins a trobar la seva idea de substància que exposa en el Discurs de Metafísica (1685) afegint a la matèria, que reduïa el món físic a extensió ,, un principi més, la força o la dynamis, els éssers sense activitat són metafísicament impossibles. El que no actua no existeix: "Quod no agit, non existit".  De manera que la substància per Leibniz és un ens amb capacitat d'obrar, per la mateix cal rebutjar que l'essència de la matèria consisteixi en l'extensió, ja que l'extensió és segons el pensament de Descartes és una cosa inert i passiu.   Rebutjada l'extensió com a element constitutiu de les coses materials, no queda més realitat que el pensament res cogitans, en conseqüència tot el que existeix ha d'estar constituït per elements actius i vivents i la vida i l'activitat de tots els éssers consisteix en una determinada espècie de coneixement doncs, com s'ha dit, exclosa l'extensió no queda una altra possibilitat que la res cogitans, pensant, per això cal dir que tota la realitat està viva i la vida consisteix en el pensament.