Mite del carro alat

-



Per explicar el principi del moviment en l'ésser humà, és a dir, l'ànima, Plató recorre a la metàfora del carro alado. Segons aquesta al·legoria l'ànima és com un auriga pujat a un carro tirat per dos cavalls. Les seves ales s'enforteixen amb la contemplació de la Veritat i el Bé al món de les Idees. 
Les ànimes dels déus són carros tirats per dos cavalls bons que els permeten gaudir sense dificultats de les altures on es troba el món intel·ligible.
No obstant això, l'ànima humana és un carro del que tiren un cavall bo, que impulsa a l'ànima cap al coneixement, i un altre dolent, que desitja tornar al món dels plaers sensibles. Per això, encara que les ànimes dels homes intenten seguir a les dels déus, són maldestres i es molesten i calciguen unes a unes altres. Només les millors arriben a entrellucar amb molta dificultat el món on habiten la Justícia i el Bé en si mateixos. Inevitablement, en ser privades de l'aliment intel·ligible, les ales de l'ànima humana es deterioren i aquesta cau a la Terra per encarnar-se en un cos d'home al mateix temps que oblida tot el que ha vist.
Les ànimes, segons hagin pogut gaudir de més o menys visió de les Idees, seran mereixedores de destinacions de diferent qualitat. 
Qui porta una vida justa en la destinació que se li ha assignat s'encarnarà en una posició millor en la següent vida però trigarà 10000 anys a tenir l'oportunitat de tornar al món de les Idees. Només l'ànima del filòsof recupera les seves ales si repeteix la mateixa vida tres vegades.Els malvats, per la seva banda, són jutjats i condemnats durant 1000 anys a rebre càstigs. Després d'aquest temps tornaran a reencarnarse en un cos d'animal o d'home.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Comentari text Descartes

-
Suposo, doncs, que tot el que veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria, plena de mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma, l’extensió, el moviment i el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert. Però com sé jo que no hi ha alguna altra cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre poder que em posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè potser jo mateix sóc capaç de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto; perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cos i dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també que jo no existeixo? Certame...
Més informació

Aristòtil, Metafísica I 3, 983b. Comentari de text

-
Imatge
«La majoria dels qui filosofaren per primera vegada consideraren que els  únics principis de totes les coses  eren d’espècie material. Allò a partir del qual existeixen totes les coses, allò primer a partir del qual es generen i el terme en què es corrompen, quedant la substància mentre canvien els accidents, diuen que és l’element i el principi de les coses que existeixen; per això consideren que res es genera ni es  corromp, car tal naturalesa es conserva sempre...  Ha d’haver-hi, doncs, alguna naturalesa única o múltiple a partir de la qual es generen les altres coses, conservant-se ella mateixa. No tots diuen el mateix sobre el nombre i l’espècie de tal principi, sinó que  Tales , qui va iniciar aquesta filosofia, sosté que és  l’aigua  (i per això també manifestà que la terra està sobre aigua). Tal vegada arribà a aquesta concepció en observar que totes les coses tenen un aliment humit i que la calor es produeix i es manté en la humitat (ja...
Més informació