Comentari text Descartes

Suposo, doncs, que tot el que veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria, plena de mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma, l’extensió, el moviment i el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert. Però com sé jo que no hi ha alguna altra cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre poder que em posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè potser jo mateix sóc capaç de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto; perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cos i dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també que jo no existeixo? Certament no: si estic convençut d’alguna cosa o si penso alguna cosa, sens dubte existeixo. Però hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo. Que m’enganyi tant com vulgui, que no podrà mai fer que jo no existeixi mentre pensi que sóc alguna cosa. De manera que, un cop examinades totes les coses i amb tota cura, s’ha de concloure que aquesta proposició, «jo sóc, jo existeixo», ha de ser necessàriament vertadera sempre que la digui o la pensi mentalment. 

René Descartes. Meditacions metafísiques, II

Descartes diu que per començar hem de considerar com a fals allò que ens diuen els sentits. També proposa com a fals i dubta de l’existència de Déu i de la seva existència material. Llavors arriba un moment on posa en dubte la seva pròpia existència però a partir d’una proposició que és sempre certa, explica que ha d’existir. La proposició diu que si penses o dubtes, sents, somnies, existeixes; si hi ha un Déu maligne que m’enganya, això no canvia el fet de que existeixo.

• Extensió: amb “extensió”, Descartes identifica la res extensa, és a dir, tot allò que ocupa espai.
• Quimeres: coses que alguns creuen que existeixen però en realitat no són veritat.

- Expliqueu per què René Descartes diu: «[…] hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo.»

Per començar cal explicar la base del coneixement de Descartes. Ell vol trobar un coneixement cert i per aconseguir això comença posant en dubte tot allò de que es pot dubtar. Diu que els sentits a vegades ens enganyen i si ens enganyen una vegada ho poden fer més vegades, per tant no ens podem refiar dels sentits. Proposa també, explicant que en els somnis no distingim la realitat del somni mateix, que potser tot el que coneixem forma part d’un somni on estem immersos. Per tant, hem de dubtar no només dels sentits sinó també de la raó que ens mostra la realitat del nostre voltant. Tot i això, podem estar segurs de les coses més indubtables com ara que tres més tres són sis? Descartes també proposa l’existència d’un geni maligne que ens a dotat d’una falsa raó que ens enganya fins i tot en allò del que estem més segurs per tant tampoc sabem si allò més clar i distint és veritat. Després d’aquest escepticisme, Descartes troba una veritat que mai pot ser falsa, l’existència d’allò que pensa (si penso, existeixo). Si sóc capaç de raonar i de dubtar fins i tot de mi mateix, he d’existir. Encara que hi hagi un geni maligne i la nostra raó ens enganyi, seguirem existint perquè seguirem pensant. Aquesta és la primera proposició que serà la base del coneixement de Descartes.