Filosofia renaixentista

-Idees del pensament humanista:

L'Humanisme va ser un moviment de recuperació de les arts i les lletres clàssiques. No es tractava només d'imitar-les sinó d'utilitzar-les com a base de la renovació de la societat i cultura europees.

Van recuperar el coneixement de les llengües grega i llatina, per poder llegir directament els autors grecoromans, sense acudir a les traduccions i interpretacions medievals. Sobretot, els humanistes es van preocupar pels temes vinculats a l'ésserhumà.

Aquest nou pensament va tenir una àmplia difusió gràcies a la invencióde la impremta. Alguns humanistes van ser molt coneguts a la seva època com Erasme de Rotterdam.

Els humanistes van impulsar la recuperació de la cultura clàssica per afavorir l'educació i com a camí de renovació de la societat. Van ser crítics amb el paper que havia tingut l'església i el poder. Van destacar el paper de la lògica, l'estètica, les emocions,... oblidades en la filosofia escolàstica medieval. Els humanistes van ser pensadors de fortes conviccions cristianes, però també crítics amb el funcionament de la jerarquia religiosa, la seva moralitat i costums. Van ser defensors de la llibertat i la racionalitat, però van rebutjar la reforma de Luter. Els humanistes més significatius van ser Erasme de Rotterdam i Joan Lluís Vives.

-L'estat perfecte per Maquiavel i per Thomas More:

Per Maquiavel, l'única forma de crear un estat fort és que estigui unit. Una monarquia autoritària és necessària per la creació o per a l'enfortiment de l'Estat. Amb tot, ell defensa que el millor sistema polític és la república d'inspiració romana. Si la llei es respecta i el poble participa a la vida política, l'estat és més estable i més fort que si governa un príncep de caràcter hereditari i autoritari. Es promou el bé general i la llibertat. La qüestió és que moltes vegades no hi ha les condicions necessàries perquè la república sigui possible.

Thomas More,en canvi representa un corrent utòpic dins de la filosofia política del Re- naixement. Però altres autors també van fer obres que, recuperant el gènere platònic obert per la República, descriuen una societat ideal: Utopia de Thomas More, Ciutat del Sol de Tommaso Campanella i la Nova Atlàntida de Francis Bacon.

Fent una crítica a la societat anglesa del seu temps, More exposa una societat ideal perfectament organitzada. Enfront d'una societat moguda pel benefici individual, proposa l'abolició de la propietat privada i una distribució de la propietat col·lectiva segons les ne- cessitats, la reducció de la jornada laboral a sis hores diàries per poder dedicar temps d'oci a activitats formatives i el cultiu de la intel·ligència. Volia estendre l'educació a tota la població. More considerava que en una societat amb propietat privada tot es mesurava en relació als diners i així era impossible la justícia i la prosperitat social.

-La nova ciència trenca amb la física aristotélica:

Fins al Renaixement havia predominat la concepció aristotèlica de l'univers. Es fonamentava en la distinció qualitativa entre el món sublunar i el món supralunar i en la posició central i immòbil de la Terra. Però des d'antic s'havien trobat discordances entre la teoria i les observacions, accentuades al Renaixement per la necessitat de fer mapes del cel precisos per guiar la navegació i el nou esperit crític humanista. A més les noves idees sobre l'univers desordenat i infinit va xocar amb els postulats oficials de l'església, que davant les crítiques reformadores que rebien des de molts sectors, va optar per perseguir tota opinió con trària als seus postulats.

-La antiga física d'Aristòtil era Especulativa,FinalistaiTeòrica.
-La nova ciència és Experimental,NofinalistaiTeoricopràctica.

-Concepte mecanicisme:

En general, doctrina segons la qual la realitat, o una part d'ella, pot ser compresa i explicada apel·lant exclusivament a dos principis: la matèria i el moviment local. Segons això, doncs, el mecanicisme concebria la realitat com "cossos en moviment".

A partir de Descartes, el terme mecanicisme es defineix també com la teoria segons la qual la Naturalesa mateixa no és més que una màquina, o bé que l'estructura i el funcionament de la Natura és comparable al d'una màquina.

En l'antiguitat, Demòcrit d'Abdera va defensar una concepció mecanicista de la realitat. En l'època moderna, Descartes, Hobbes, Newton, D'Holbach i La Mettrie van adoptar postures mecanicistes, amb diferents matisos en cada cas.

-Galileu: 

Galileu Galilei(1564-1642) va col·locar les bases de la nova física a la qual Newton va donar un segle després la seva forma més coneguda. La disponibilitat del telescopi li va permetre fer observacions astronòmiques molt importants que reforçaven la validesa del nou model copernicà com a forma descriptiva de la realitat i no només com un simple artifici matemàtic per facilitar els càlculs, com pretenia l'Església i els defensors de l'aristotelisme (pàgs. 148-149 del llibre).

Però sobretot cal remarcar la preocupació epistemològica i metodològica que fa sobre l'observació i els nous instruments que la milloren. Seguint a Kepler, defensa que l'univers està escrit en llenguatge matemàtic, sense el qual no podem comprendre l'univers. I també afirma que l'experiència ha d'exercir el seu arbitratge sobre les teories. Ara bé, també re- marca la importància de la teoria que explica les diferents observacions que es poden fer. Arriba a afirmar que només la llum del raonament dóna ple sentit a les observacions. Teoria i experiència van directament unides en qualsevol acció de coneixement en general i cientí- fic en particular.

Però aquesta darrera tesi portarà una nova qüestió: la certesa del coneixement és apor- tada a la ciència per les construccions de la raó o per les dades empíriques de l'experièn- cia? Aquí neix la polèmica entre els racionalistes i empiristes que ocuparen el debat filosòfic durant el segles XVII i XVIII.

-Les postures de Montaigne i perquè és important amb relació amb Descartes:

La filosofia de Montaigne representa el contrapunt escèptic a l'optimisme de l'humanisme en les capacitats de la raó per assolir la veritat.

La lectura dels autors escèptics antics li van influir de forma molt notòria.

Comença el seu anàlisi fent una descripció de la naturalesa humana, amb les seves grandeses i misèries. I afirma que la condició humana és la solitud i el desemparament. La ciència ha acabat amb la certesa de l'univers aristotèlic i ha abandonat l'home en un lloc que no és centre del món, sense referències clares i abandonat a la seva sort amb un pobres instruments: una raó feble i uns sentits enganyosos.

El seu escepticisme no cau en el conformisme de la suspensió del judici com en els autors antics, sinó en una actitud de cautela intel·lectual i de tolerància. Sense certeses absolutes, el savi ha de dubtar de tot, expressió d'una saviesa a la manera de la docta ignorància.

Per Montaigne, no hi ha proposicions certes i indubtables; els sentits són enganyosos i subjectius. Ens mostren una realitat sempre canviant. I la raó no aconsegueix arribar a principis fixos i immutables. La raó és que la realitat és fluctuant, inestable, fugissera. El coneixement invariable i permanent no és possible.

El relativisme de Montaigne no afecta només el coneixement sinó tota la realitat, les lleis, els gustos, les creences, la moral, ... no tenim criteris universals. Només el prejudici fa que rebutgem aquelles pràctiques diferents o llunyanes a la nostra tradició social o cul- tural. Davant d'això cal actuar amb prudència i tolerància respecte a les opinions i creences alienes.

El programa filosòfic de Descartes partirà d'aquí justament. Descartesno pot acceptar aquesta paràlisi del progrés i del coneixement. Cercarà la certesa de les proposicions indubtables. Però per a què la certesa sigui possible, cal superar les dificultats que exposa Montaigne en la seva profunda reflexió. Aquí neix el seu “ dubte metòdic”.

-Acadèmia platònica de Florencia 

L'Acadèmia Platònica florentina va ser una institució humanista fundada el 1459 pel mecenes Cosme de Médicis. Al principi no va ser sinó un cenacle d'amics per discutir temes literaris, i no va transcendir del grup d'erudits lligats a la família Médicis. No obstant això, va ser imitada en altres ciutats d'Itàlia i posteriorment en totes les nacions d'Europa.

Explica Ferrater Mora, en el seu Diccionari de Filosofia, Editorial Sud-americana, Cinquena edició 1964, que l'arribada del filòsof bizantí Georgios Gemistos Plethon a la cort florentina de Cosme de Médicis, i els ensenyaments que va donar a la mateixa de la filosofia platònica i neoplatònica van induir a Cosme a fundar l'anomenada Acadèmia Florentina o Acadèmia platònica de Florència el 1459. l'Acadèmia va ser protegida així mateix per Lorenzo de Médicis.

Els seus principals membres van ser, a més de Plethon, el Cardenal Bessarion, Marsilio Ficino i després Bec della Mirant. La tendència comuna va ser, abans de res, l'estudi de Plató.

Altres trets comuns d'aquesta Acadèmia van ser:

• la seva oposició a l'aristotelisme i en particular al averroisme
• fortes tendències humanistes i consegüent importància donada al "bon dir" i a l'eloqüència en filosofia
• intents de conciliar el platonisme amb el cristianisme. 
• recerca d'un Déu veritable en totes les religions

Cal observar, per altra banda, que el platonisme i neoplatonisme van influir en moltes altres corrents del Renaixement, inclusivament en algunes que semblaven oposades a Plató; és el cas de les renovacions de l'estoïcisme i l'epicureisme.

-Difusió de les idees humanístiques i renaixentistes:

• Idees renaixentistes: L'Escolàstica medieval va perdurà, però va haver d'adaptar-se als nous temps. Va ser present a les Universitats catòliques de París, Salamanca, Coïmbra, Roma o Alcalà. Bàsicament es van preocupar per les qüestions metafísiques. Van seguir la filosofia tomista. Els representants més significatius van ser Francisco de Vitoria i Francisco Suárez.

• Idees humanístiques: Els humanistes van impulsar la recuperació de la cultura clàssica per afavorir l'educació i com a camí de renovació de la societat. Van ser crítics amb el paper que havia tingut l'església i el poder. Van destacar el paper de la lògica, l'estètica, les emocions... oblidades en la filosofia escolàstica medieval. Els humanistes van ser pensadors de fortes conviccions cristianes, però també crítics amb el funcionament de la jerarquia religiosa, la seva moralitat i costums. Van ser defensors de la llibertat i la racionalitat, però van rebutjar la reforma de Luter. Els humanistes més significatius van ser Erasme de Rotterdam i Joan Lluís Vives.