La filosofia escolàstica

La filosofia que es practica durant l'Edat Mitjana en el món cristià occidental és la  denominada pròpiament com a filosofia escolàstica. Tradicionalment, i per raons de simple sistematització, s'exclou impròpiament d'aquesta denominació a la filosofia desenvolupada durant el mateix període de temps en el món oriental o la filosofia occidental desplegada per àrabs (filosofia àrab) i jueus (filosofia jueva).

-Mètodes propis de la filosofia escolàstica:

• El mètode que segueixen els autors de la denominada filosofia escolàstica en l’exposició i desenvolupament dels seus ensenyaments, que són pròpiament una teologia, es fonamenta en l’autoritat. El principi general és la reverència i fidelitat a un text, primàriament la Bíblia i després la doctrina de la tradició, en boca de les opinions dels pares de l’Església.

• En segon lloc, pròpiament com a mètode escolàstic, entenem un procediment on diferenciem dos moments: el primer, la lectio o exposició del mestre, i el segon, la disputatio, on s’estableix una discussió on seguint una forma rígida, mestre i deixebles adduïen raons a favor o en contra d’una tesi determinada. En la discussió, no es busca la justificació deductiva de la tesi, sinó s’afirma una tesi que acumuli més raons i més fortes per a que sigui més acceptable afirmar-la que negar-la.

-Temes de l'escolástica:

• Raó i Fe: Els cristians tenen una religió revelada, regal de Déu i veritat irrenunciable. El problema consisteix en conciliar aquesta veritat amb l’ús de la raó i els sentits de la filosofia, si pot haver col·laboració entre elles, si són pròpies d’àmbits independents...

• Papat i Imperi: La crisi de l’imperi carolingi i la feudalització arrossega al papat en la seva caiguda, com a últim poder global de la cristiandat. Així es repeteixen els conflictes entre monarques i papes, legitimacions del poder eclesiàstic i polític, etc, que acabaran al segle XIV amb el Cisme d’Occident que suposa tres papes al mateix temps a Europa, reconeguts per diversos poders terrenals

• La demostració racional de l’existència de Déu: els escolàstics desitjaven fer compatibles la raó i la fe. I quina veritat és més important per la fe que la mateixa existència de Déu? Per tant, van provar diversos arguments per fer racional la seva creença de què Déu existia.

• La polèmica dels universals: en els textos d’Aristòtil es parla de conceptes com espècies o gèneres, que designen diversos individus. La polèmica apareix a rel d’un comentari de Boeci que sembla interpretar l’existència real d’aquests conceptes universals. El tema va ser d’una gran controvèrsia durant segles.

• La llibertat humana i l’omnipotència divina: com és possible la llibertat humana si Déu és el nostre creador i sap el nostre futur? No estarem “programats”? I si Déu és omnipotent, els fets naturals “necessaris” no limiten la seva “potència”

• La recuperació de la filosofia aristotèlica. Com interpretar-la? És compatible amb la fe cristiana?

-Quina polèmica va suscitar Boeci al fer comentaris sobre els textos aristotèlics?

De Boeci es diu que va ser l’últim pensador antic i primer escolàstic. Va conèixer la filosofia antiga i traduí textos de Plató i Aristòtil. Justament, un comentari seu a un text aristotèlic va ser l’origen de la controvèrsia dels universals. És molt coneguda la seva definició de persona: “substància individual de naturalesa racional”. La va crear com a intent de respondre al misteri de la Trinitat. La influència de Boeci a l’Escolàstica va ser molt important, directament i a través d’autors pròxims a ell com Cassiodor o Sant Isidor de Sevilla.

-Corrents del sXIII en relación a la recepció d'Aristòtil

• L’averroisme llatí o aristotelisme heterodox: és una corrent que apareix a la Universitat de París que accepta les tesis aristotèliques tal i com les exposa Averrois. Així, accepta l’eternitat del món, nega la immortalitat de l’ànima i defensa la teoria de la doble veritat per evitar conflictes entre fe i raó. Aquesta teoria afirmaria que mantinc les conclusions a que em porta la filosofia. Si són contràries a la fe, m’hi adhereixo a aquestes com a creient. Així puc afirmar una tesi com a filòsof i la seva contrària coma creient. El representant més important és Siger de Brabant (1235-1284)

• L’aristotelisme ortodox: També com a focus principal la Universitat de París, representa la interpretació cristiana de l’aristotelisme, impulsada per dominicans com Albert Magne i, sobretot, Sant Tomàs d’Aquino (1224-1274). Aquest pensador, veritable figura del segle i de tota l’escolàstica, va tractar bona part del temes centrals de l’època. Va pensar que la raó era un bon instrument per enfortir la fe, però va matisar que no totes les veritats són accessibles a la raó: hi ha veritats de fe i veritats de raó, i algunes són accessibles des de les dues capacitats. Tomàs defensa que hi ha un camp exclusiu per la raó, un camp exclusiu per la fe i un àmbit compartit per raó i fe. A més, defensa que les veritats de fe no són demostrables, però la raó si que pot demostrar que no són irracionals. Així creure no és irracional. Ataca la teoria de la doble veritat, ja que per ell la veritat és Déu, tant si accedim per la raó com per la fe, i és impossible que Déu sigui contradictori. També va establir cinc vies a posteriori per demostrar racionalment l’existència de Déu. Una aportació significativa és la seva teoria del procés de coneixement (pàg. 123 del llibre): tot coneixement parteix dels sentits, de l’observació dels individus, però a través de l’abstracció intel·lectual es forma el concepte universal. També defensa el caràcter moral de l’home i la seva sociabilitat natural, però per sobre de la moral i la societat està la llei divina. 

• L'augustinismefranciscà: els franciscans,seguint el seu fundador Sant Francesc d’Assís, van valorar més les raons del cor que no les lògiques. Van accentuar el paper de la voluntat, l’amor i el misticisme. Tot i ser presents a la Universitat de París, van controlar un altre gran centre filosòfic: Òxford. Els autors més representatius són:

1. Sant Bonaventura (1221-1274), creu que l’home posseeix una llum intel·lectual que fa possible el coneixement. Rebutja per tant la teoria tomista de l’abstracció que afirma que tot coneixement neix en els sentits.
2. Roger Bacon (1210-1294) es centra en l’estudi de les ciències naturals afirmant la importància de l’observació i l’experimentació. També ressalta el paper del saber matemàtic.
3. Ramon Llull (1232-1315) busca una lògica matemàtica o simbòlica per demostrar als infidels la veritat dels dogmes teològics. Barreja unes tendències místiques amb el racionalisme, seguint la línia de Sant Agustí. Creu que hi ha harmonia entre dogmes i raó. Defensa també que tota ciència es fonamenta en uns principis bàsics i generals, evidents per ells mateixos, comuns a tota la Humanitat, semblant a les arrels d’un arbre que inclou el saber humà, el conjunt de les ciències.

-Pensament de Guillem Occam:

Guillem d’Occam (1298-1349) és el pensador més important del segle XIV. Defensa la separació radical entre l’àmbit de la fe i de la raó. D’aquesta separació radical es deriven algunes conseqüències molt importants:

a) LacreacióésunactedellibertatabsolutadeDéuque no està sotmès a cap tipus de condicionament,obligació o necessitat. Per tant, podia haver fet el món diferent o no fer-ho. Així, com que no hi ha cap llei en la creació, l’única manera de conèixer allò que va fer Déu és l’experiència.

b) No hi ha definicions universals que agrupin diversos individus similars. Només podem conèixer objectes individuals per intuïció o percepció sensible. Nominalisme, és a dir, no existeixen els universals, són únicament formes lingüístiques sense cap realitat. Els noms són signes i no definicions d’essències o idees.

c) S’incrementa l’espiritualitat de l’església i Occam defensa la separaciódel podermaterialdel’espiritual, és a dir, l’autonomia del poder polític respecte al religiós.

d) Cal desenvolupar una ciènciabasadaenl’observacióil’experimentació, menys especulativa.

e) En la moral, no existeix una llei natural (divina); així defensa elconvencionalismemoral.

f) A nivell metodològic, cal evitar multiplicar els ens més enllà del necessari; això trenca amb les grans construccions metafísiques i especulatives de l’Escolàstica. Davant de dues explicacions possibles d’un mateix fet cal triar la més simple. I cal eliminar tot concepte no necessari i no observable (navalla d’Occam).

-La navalla d'Occam:

La Navalla d'Occam també ha Estat anomenada economia de postulats, o Principi de la simplicitat, i KISS (Keep it simple stupid) ('Fes-ho ben simple, estúpid'). La Navalla d'Occam no implica l'negació de l'existència de cap tipo d'entitat, ni tan Sols és una recomanació que la teoria més simple segueixi la més vàlida. El su SENTIT és que a igualtat de condiciones, segueixen preferides els Teories més simples.

-Demostració de l'existència de Déu segons Anselm de Canterbury:

Sant Anselm de Canterbury (1033-1109) va dedicar gran part de la seva vida a trobar una demostració irrefutable de l'existència de Déu. En el seu Proslogion (1078) ens va deixar el seu famós argument, denominat tradicionalment com a argument ontològic. Diu aproximadament així:

1. Si ens posem a pensar en la cosa més grandiosa tal que res més grandiós (perfecte) es podria pensar (aliquid quo nihil majus cogitari possit) ens ve al cap la idea de Déu. Sembla evident que Déu és el màxim pensable.

2. Llavors, com a mínim, Déu existeix en la meva ment (o enteniment) ja que puc pensar en ell, és un contingut mental; però si existís a més fora d'ell (en la realitat) seria encara més grandiós (perfecte). Si tenim dos objectes, un que existeix i un altre que no, sembla lògic afirmar que el que existeix és més perfecte que el que no existeix. L'existència és un atribut de perfecció (però, si analitzem bé aquesta afirmació, sembla gratuïta. I de fet, el concepte de perfecció és molt ambigu. Si entenem perfecte, al grec, com una cosa que ja està acabat ja que no té res - o que ja ha actualitzat totes les seves potències - una cosa que no existeix és tan perfecte o potser més que una cosa que existeix).

3. Si Déu només existís en la meva ment es podria pensar en un altre ésser superior a ell que existís també en la realitat. Però com Déu és el màximament pensable (el més perfecte que cal concebre) ha d'existir també en la realitat ja que si no no seria el màximament pensable. Ergo, Déu necessàriament ha d'existir.

-Les cinc vies tomistes (Tomas de Aquino):

A la "Suma Teològica", primera part, capítols 2 i 3, trobem formulades les cinc proves tomistes de la demostració de l'existència de Déu, (conegudes com les "cinc vies"), que s'exposen a continuació:

primera via
Moviment: ens consta pels sentits que hi ha éssers d'aquest món que es mouen; però tot el que es mou és mogut per un altre, i com una sèrie infinita de causes és impossible hem d'admetre l'existència d'un primer motor no mogut per un altre, immòbil. I aquest primer motor immòbil és Déu.

segona via
Eficiència: ens consta l'existència de causes eficients que no poden ser causa de si mateixes, ja que per a això haurien d'haver existit abans d'existir, la qual cosa és impossible. A més, tampoc podem admetre una sèrie infinita de causes eficient, de manera que ha d'existir una primera causa eficient incausada. I aquesta causa incausada és Déu.

tercera via
Contingència: hi ha éssers que comencen a existir i que moren, és a dir, que no són necessaris; si tots els éssers fossin contingents, no existiria cap, però existeixen, pel que han de tenir la seva causa, doncs, en un primer ésser necessari, ja que una sèrie causal infinita d'éssers contingents és impossible. I aquest ser necessari és Déu.

quarta via
Graus de perfecció: observem diferents graus de perfecció en els éssers d'aquest món (bondat, bellesa, ...) i això implica l'existència d'un model respecte al qual establim la comparació, un ésser òptim, màximament veritable, un ésser suprem . I aquest ésser suprem és Déu.

cinquena via

Finalitat: observem que éssers inorgànics actuen amb una fi; però al no tenir coneixement i intel·ligència només poden tendir a una fi si són dirigits per un ésser intel·ligent. Després hi ha d'haver un ésser summament intel·ligent que ordena totes les coses naturals dirigint-les al final. I aquest ser intel·ligent és Déu.


-La qüestió del universals:

El problema dels universals gira al voltant de l’existència real d’aquells termes que serveixen per definir un conjunt d’individus. El problema és que si només tenim coneixement sensible del particular, quina realitat té l’universal? La polèmica arrenca d’un text d’Aristòtil, traduït i comentat per Boeci. Va originar quatre grans postures.

Realisme exagerat: l’universal té la mateixa realitat física que els particulars. Existeixen per si mateixos i fora de la ment. Aquesta postura la defensa Guillem de Champeaux.

Realisme moderat: el fonament dels universals són els individus, però aquests tenen característiques comunes que constitueixen l’universal. Però l’universal només existeix dins el compost hilemòrfic individual i, en tot cas, en la ment divina com a patró de la creació del individus. Aquesta postura és defensada per Joan de Salisbury i Sant Tomàs d’Aquino.

• Aquí deixo un video per si necessiteu més informació: