Ètica a Nicòmac

La vida feliç és la que és conforme a la virtut, vida d’esforç seriós, i no de joc. I declarem millors les coses serioses que les que mouen a rialla i estan relacionades amb el joc, i més seriosa l’activitat de la part millor de l’home i del millor home, i la del millor és sempre la més excel·lent i la més feliç. [...]

Si la felicitat és una activitat conforme a la virtut, és raonable que sigui conforme a la virtut més excel·lent, i aquesta serà la virtut del millor que hi ha en l’home. Sigui, doncs, l’enteniment o sigui alguna altra cosa el que per natura sembla manar i dirigir i posseir intel·lecció de les coses belles i divines, sent diví això mateix o el més diví que hi ha en nosaltres, la seva activitat d’acord amb la virtut que li és pròpia és la felicitat perfecta. Que és una activitat contemplativa, ja ho hem dit.

Això sembla estar d’acord amb el que abans vam dir i amb la veritat. En efecte, aquesta activitat és la més excel·lent (perquè també ho és l’enteniment entre tot el que hi ha en nosaltres, i entre les coses cognoscibles, les que són objecte de l’enteniment); a més a més, és la més contínua, perquè podem contemplar contínuament més que fer qualsevol altra cosa. I pensem que el plaer ha de trobar-se barrejat en la felicitat, i l’activitat que es refereix a la saviesa és, de comú acord, la més agradable de les activitats conforme a la virtut; es considera, almenys, que la filosofia compren plaers admirables per la seva puresa i per la seva fermesa, i és lògic que l’existència d'aquells què saben sigui . més agradable que la d'aquells què busquen. [...]

El que és propi de cadascú per natura és també el més excel·lent i el més agradable per a cadascú; per a l’home ho serà, per tant, la vida conforme a la ment, ja que això és primàriament l’home. Aquesta vida serà també, per consegüent, la més feliç.

Ètica a Nicòmac, l.10, 7, 1095a (Centre d’Estudis Constitucionals, Madrid 1985, p. 166-167).

Sens dubte, Aristòtil (384-332) va ser el fruit intel·lectual més granat de la civilització grega antiga, especialment idònia per a la filosofia, veritable “edat daurada” de la cultura humana. Esperit prufundíssim i investigador incansable, no va posseir en tan alt grau les condicions literàries i poètiques del seu mestre Plató, però en va saber continuar l'obra amb un rigor i una profunditat que van fer que la seva filosofia fos considerada durant segles com una cosa definitiva. 

En aquest fragment d'Ètica a Nicòmac, Aristòtil expressa les seves idees sobre aquest concepte. Per ell, l'ètica humana és teleològica, és a dir, té una finalitat, igual que tot a la resta del món. Fins i tot, la mateixa natura té la finalitat d'anar millorant-se a sí mateixa a través del primer motor, allò que tot ho mou però que no pot ser mogut per res ni ningú.  

El terme “vida contemplativa” és un concepte molt important per a la felicitat segons Aristòtil. Quan parla d’aquesta es refereix a aquella dedicada a la natura, contemplació, filosofia o coneixement. Gràcies a aquesta forma de vida (la qual no pot ser continuada a causa dels nostres instints, més típica dels déus que no pas dels homes) ens ajuda a arribar a la saviesa i en certa manera,  a la felicitat. D’altra banda, cal destacar la paraula “saviesa”. Per a Aristòtil la saviesa o sophia és una virtut intel·lectual suprema. Així mateix també la defineix com a màxim coneixement o el saber desinteressat.